INTRODUCCIÓ A L'ESTUDI DE LA DIFERÈNCIA
L’antropologia ja no està únicament centrada en l’exòtic. L’altre es troba també dins de les nostres societats. I si ens basem en una concepció igualitària del món, nosaltres també som altres.
Nosaltres ens volem centrar en la nostra societat, que és la més propera i coneguda. En com es resol o es qüestiona la presencia de l’altre, com a persona diferent i que no segueix del tot les pautes socials. Ens basem doncs en una societat capitalista, liberal, que necessita un control i una submissió dels membres d’aquesta per tal de garantir la seva supervivència.
Dins la nostra societat l’altre és vist com una amenaça. Aquell que trenca les regles establertes o aquell que busca alternatives que suposen la sortida del sistema és perillós, per tant, cal marginar-lo. L’altre és considerat com la malaltia del sistema i se’l dibuixa com a una persona llunyana a les creences comunitàries i que està fora de la societat, i per tractar-lo se l’ha de corregir, és a dir, procurar la seva reinserció dins de la societat, sotmetre’l de nou a la societat[1]. Aquest retorn a la societat però, es trobarà més controlat a la vegada que més apartat i marginat. Ara si que s’esdevé un marginat o apartat de la societat, però no per opció personal sinó per imposició del mateix ordre establert.
Per il·lustrar una situació que faciliti la comprensió de tot això, podríem parlar dels suposats malalts mentals o els suposats delinqüents, com a persones dissidents, com a altres. El tracte que reben acaba 
sent una reclusió (presó) o un tancament a un centre específic (psiquiàtric), on en teoria se’ls prepara per a ser reinsertats, però la realitat és que se’ls manté allunyats i marginats de la societat.
Ens referim contínuament al terme allunyats perquè realment la societat, vista com una força central, alhora de tractar als altres els situa en plànol secundari, com a satèl·lits en òrbita que no tenen contacte amb els membres del centre potencial. Es dibuixa un esquema on trobem una realitat gran i sana, rodejada de moltes altres realitats més petites i marginades, sense relació.
La societat es defineix com a contracte social, com a pacte establert entre els membres de la mateixa per tal de garantir un ordre i una seguretat i poder defendre’s davant de possibles amenaces externes. Un acord pel qual els paràmetres de la cultura i del comportament dels m
embres queda predibuixat. Així, davant de qualsevol situació l’actuació ja està planificada. Rousseau[2] parla de que cada membre de la societat posa la seva persona i poder sota la direcció suprema de la voluntat general (societat) i com associació rep a cada membre com a part d’una totalitat. Afegeix que violar el pacte (ser diferent, sortir-se o ser altre) suposa recobrar la llibertat natural però quedar fora de la relació associativa.
S’estableix una jerarquia entre els membres que serveix per a mantenir les desigualtats socials i de propietat i la dominació entre ells i sobre ells. Atribuint certes propietats a determinats membres, es cedeixen també drets sobre altres objectes i persones, indirectament transmeten també poder sobre la resta. Mantenint la dominació es perpetuen les desigualtats que mantenen l’ordre, però alhora afavoreixen les contradiccions que desperten i mobilitzen als altres. L’ordre social s’imposa amb la por i la repressió.
Es determinen uns rols de comportaments vinculats a la posició individual, i al genere i sexe pertinent. Per tant segons el perfil, la manera d’actuar es produirà amb unes pautes determinades. Es dóna una classificació de les persones i de les situacions que facilita una orientació dins de la societat, que ajuda a no sortir-se.
Indirectament la societat es beneficia de l’autorepressió que els propis membres porten a terme per por a ser exclosos. També del propi comportament dels participants convençuts del bon paper del contracte social, que ajuden a mantenir l’ordre denunciant o apagant qualsevol possible desordre.
El contracte social és el mecanisme que sotmet als seus membres sota els seus beneficis, per a participar-hi s’ha de seguir aquestes pautes de comportament, control i jerarquia. No seguir-ho comporta veure’s marginat i allunyat de la societat central, i ser tractat patològicament.
A vegades la societat permet trencar les regles establertes. Son escassos els moments de llibertat (festa de carnestoltes o estat d’embriaguesa) on els membres sotmesos poden experimentar allò que sempre han desitjat i que no se’ls ha consentit mai.
[1] Paolo Freire parla de l’altre com a “casos individuales, meros marginalizados, que discrepan de la fisonomía general de la sociedad. Esta es buena, organizada y justa. Los oprimidos (els altres) son la patología de las sociedades sanas, que precisan por esto mismo ajustarlos a ella, transformando sus mentalidades de hombres ineptos y perezosos. (...) La solución para ellos seria la de que fuesen integrados, incorporados a la sociedad...
Pedagogia del oprimido, Ed. Siglo XXI, 19a edició, p.75.
[2] Jean-Jaques Rousseau (1762): El contracte social.
