VIOLÈNCIA SIMBÒLICA
Abans de començar a redactar, unes imatges sobre l'assassinat a Alexandros Grigoropoulos i les respostes a aquest. Dediquem aquest tema (per poc que sigui) al noi al que un policia va arrebatar la vida el passat 6 de desembre a Atenes, i a tota aquella gent que ha vist en la seva mort un motiu per sortir al carrer, o la gota que ha colmat un got molt ple... Que la terra et sigui lleu, company.
LA VIOLÈNCIA SIMBÒLICA ÉS UN MECANISME DEL PODER PER EXERCIR-SE USANT LA NOSTRA OBEDIÈNCIA. La coerció derivada del poder és viscuda com a "natural" tant per qui l'exerceix com per qui l'experimenta. Les imposicions són acceptades socialment precisament perquè s'oculten com a tals; la gent no és conscient que són imposicions, accepta aquest significats arbitraris presentant-los com naturals i legitima qualsevol actuació que segueixi aquestes línies.
“Todo poder de violencia simbólica, o sea todo poder que
logra imponer significaciones e imponerlas como legítimas
disimulando las relaciones de fuerza que están en el
fundamento de esa fuerza, añade su fuerza propia, es decir,
propiamente simbólica, a esas relaciones de fuerza”
BOURDIEU, P., PASSERON, J. C. (1995): La reproducción: elementos para una
teoría del sistema de enseñanza. Madrid, Ed. Popular.
La violència simbòlica crea violència directa i, en molts casos, l'acceptació d'aquesta. Per exemple, les lleis imposades però acceptades junt amb l'opinió creada interessadament sobre el "terrorisme" fa que existeixi i s'accepti una "Llei Antiterrorista" que permet i legitima la tortura.
El poder es perpetua amb molt poca resposta per part de les persones afectades (de fet, en això consisteix la violència simbòlica), les quals opten en molts casos per la submissió i l'obediència. Així el Patriarcat crea maneres d'entendre el concepte home/dona a nivell simbòlic i violència envers les dones a nivell directe i físic. El Capitalisme crea necessitats fictícies i desigualtats socials que deriven en precarietat i misèria. Les protestes
i lluites (laborals-conductors/res d'autobús pels 2 dies, Nissan,etc-, estudiantils , "antisistema"-ara en parlarem-,etc.) són reprimides físicament per les forces de seguretat dels diferents Estats.
Llavors apareixen els Mitjans de Comunicació, autèntiques armes simbòliques dels diferents poders per apagar les flames de les descontentes, desobedients o insubmisses del planeta.
El millor exemple que podem donar ara mateix de violència simbòlica és la manipulació que exerceixen els Mitjans de Comunicació (MMCC)en benefici del poder. No diem res de nou si afirmem que cada periòdic, cada canal de televisió oficial respon a uns interessos partidistes, i que tots ells contruibueixen a perpetuar l'ordre establert. La criminalització és una manera de neutralitzar els Moviments Socials (MMSS)i justificar la brutalitat policial. El silenci, un intent d'invisibilitzar-los. Depenent de si el succés del qual es parla passa a prop o lluny, el tema es tracta d'una manera o altra. Posarem com exemple la revolta que està succeïnt en aquests moments a Grècia arrel de l'assassinat d'un noi de 15 anys per part d'un policia. Com que queda lluny d'aquí, periòdics com La Vanguardia han arribat a publicar en els primers dies de revolta justificacions argumentasdes per fer entendre el descontent que hi ha a Grècia: Alta tassa d'atur, precarietat, futur incert, "la generació dels 700" (referint-se als 700 euros que es cobren de mitja, així com aquí seríem les "mileuristes"),etc. Hem escoltat a la tele sociòlegs analitzant la situació, gairebé justificant els disturbis, si més no, entenent-los... Però ¿què passa quan el descontent és aquí?. Els periòdics i televisions locals no se'n fan ressò dels motius de les manifestacions que ells anomenen Antisistema. És millor buidar aquestes protestes de contingut, fer que semblin poques persones molt violentes sense motius per protestar. Sobredimensionen els fets, en molts casos els inventen completament. Personatges com el Josep Cunit (matins de TV3)són autèntics creadors d'opinió. Fan que el poble català dóni com a cert tot allò que ell diu. Si ja ho fan amb les lluites dels i les estudiants contra el Pla Bolonya, que són pacífiques, què no faran amb les persones que ells consideren violentes...
El dissabte 20 de desembre va haver una manifestació a Barcelona en solidaritat amb la revolta a Grècia i amb els empresonats a Madrid (solidaris amb Grècia)per "alarma social". Els Mossos d'Esquadra van rodejar una part del grup que es manifestava, aplastant a la gent entre sí i propinant cops de porra. Si bé és cert que en l'última manifestació feta la setmana anterior es va trencar un caixer (única imatge que van treure els mitjans el dia següent), en aquesta no es va fer absolutament res que no fos rebre cops. Aquest video ho mostra (mireu sobre tot a partir de 2'40")
http://blip.tv/file/1603743
Malgrat això, els MMCC van parlar el dia següent d'enfrontaments i de 5 Mossos ferits (!!?!).
Un altre exemple que representa molt bé la manipulació per part dels MMCC és aquest video. Mireu sencer, si us plau, no té desperdici. Dos "periodistes" de Tele 5 intenten infiltrar-se als Moviments socials de Madrid per criminalitzar-los amb tan poca traça que els enganxen. Aquí surt el que van fer públic i el que no van poder fer públic perquè els hi treuen la cinta.
No calen més paraules.
LA VIOLÈNCIA SIMBÒLICA ÉS UN MECANISME DEL PODER PER EXERCIR-SE USANT LA NOSTRA OBEDIÈNCIA. La coerció derivada del poder és viscuda com a "natural" tant per qui l'exerceix com per qui l'experimenta. Les imposicions són acceptades socialment precisament perquè s'oculten com a tals; la gent no és conscient que són imposicions, accepta aquest significats arbitraris presentant-los com naturals i legitima qualsevol actuació que segueixi aquestes línies.
“Todo poder de violencia simbólica, o sea todo poder que
logra imponer significaciones e imponerlas como legítimas
disimulando las relaciones de fuerza que están en el
fundamento de esa fuerza, añade su fuerza propia, es decir,
propiamente simbólica, a esas relaciones de fuerza”
BOURDIEU, P., PASSERON, J. C. (1995): La reproducción: elementos para una
teoría del sistema de enseñanza. Madrid, Ed. Popular.
La violència simbòlica crea violència directa i, en molts casos, l'acceptació d'aquesta. Per exemple, les lleis imposades però acceptades junt amb l'opinió creada interessadament sobre el "terrorisme" fa que existeixi i s'accepti una "Llei Antiterrorista" que permet i legitima la tortura.
El poder es perpetua amb molt poca resposta per part de les persones afectades (de fet, en això consisteix la violència simbòlica), les quals opten en molts casos per la submissió i l'obediència. Així el Patriarcat crea maneres d'entendre el concepte home/dona a nivell simbòlic i violència envers les dones a nivell directe i físic. El Capitalisme crea necessitats fictícies i desigualtats socials que deriven en precarietat i misèria. Les protestes
i lluites (laborals-conductors/res d'autobús pels 2 dies, Nissan,etc-, estudiantils , "antisistema"-ara en parlarem-,etc.) són reprimides físicament per les forces de seguretat dels diferents Estats.
Llavors apareixen els Mitjans de Comunicació, autèntiques armes simbòliques dels diferents poders per apagar les flames de les descontentes, desobedients o insubmisses del planeta.
El millor exemple que podem donar ara mateix de violència simbòlica és la manipulació que exerceixen els Mitjans de Comunicació (MMCC)en benefici del poder. No diem res de nou si afirmem que cada periòdic, cada canal de televisió oficial respon a uns interessos partidistes, i que tots ells contruibueixen a perpetuar l'ordre establert. La criminalització és una manera de neutralitzar els Moviments Socials (MMSS)i justificar la brutalitat policial. El silenci, un intent d'invisibilitzar-los. Depenent de si el succés del qual es parla passa a prop o lluny, el tema es tracta d'una manera o altra. Posarem com exemple la revolta que està succeïnt en aquests moments a Grècia arrel de l'assassinat d'un noi de 15 anys per part d'un policia. Com que queda lluny d'aquí, periòdics com La Vanguardia han arribat a publicar en els primers dies de revolta justificacions argumentasdes per fer entendre el descontent que hi ha a Grècia: Alta tassa d'atur, precarietat, futur incert, "la generació dels 700" (referint-se als 700 euros que es cobren de mitja, així com aquí seríem les "mileuristes"),etc. Hem escoltat a la tele sociòlegs analitzant la situació, gairebé justificant els disturbis, si més no, entenent-los... Però ¿què passa quan el descontent és aquí?. Els periòdics i televisions locals no se'n fan ressò dels motius de les manifestacions que ells anomenen Antisistema. És millor buidar aquestes protestes de contingut, fer que semblin poques persones molt violentes sense motius per protestar. Sobredimensionen els fets, en molts casos els inventen completament. Personatges com el Josep Cunit (matins de TV3)són autèntics creadors d'opinió. Fan que el poble català dóni com a cert tot allò que ell diu. Si ja ho fan amb les lluites dels i les estudiants contra el Pla Bolonya, que són pacífiques, què no faran amb les persones que ells consideren violentes...
El dissabte 20 de desembre va haver una manifestació a Barcelona en solidaritat amb la revolta a Grècia i amb els empresonats a Madrid (solidaris amb Grècia)per "alarma social". Els Mossos d'Esquadra van rodejar una part del grup que es manifestava, aplastant a la gent entre sí i propinant cops de porra. Si bé és cert que en l'última manifestació feta la setmana anterior es va trencar un caixer (única imatge que van treure els mitjans el dia següent), en aquesta no es va fer absolutament res que no fos rebre cops. Aquest video ho mostra (mireu sobre tot a partir de 2'40")
http://blip.tv/file/1603743
Malgrat això, els MMCC van parlar el dia següent d'enfrontaments i de 5 Mossos ferits (!!?!).
Un altre exemple que representa molt bé la manipulació per part dels MMCC és aquest video. Mireu sencer, si us plau, no té desperdici. Dos "periodistes" de Tele 5 intenten infiltrar-se als Moviments socials de Madrid per criminalitzar-los amb tan poca traça que els enganxen. Aquí surt el que van fer públic i el que no van poder fer públic perquè els hi treuen la cinta.
No calen més paraules.
POSICIONS I STATUS SEGONS CAPITALS
"Pobres, lo que se dice pobres, son los que no tienen tiempo para perder el tiempo.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que no tienen silencio ni pueden tenerlo.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que tienen piernas que se han olvidado de caminar, como las alas de las gallinas que se han olvidado de volar.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que comen basura y pagan por ella como si fuera comida.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que tienen el derecho de respirar mierda, como si fuera aire, sin pagar nada por ella.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que no tienen más que la libertad de elegir entre uno y otro canal de televisión.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que viven dramas pasionales con las máquinas.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que son siempre muchos y están siempre solos.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que no saben que son pobres."
Eduardo Galeano
La desigualdad de género en el trabajo es un hecho constatado a lo largo de la historia. Además de realizar todo el trabajo de la reproducción humana, las mujeres también se han ocupado siempre de la mayor parte del trabajo necesario para la supervivencia. El c
alificativo de “cabeza de familia” y la mentira a que hace referencia es un invento del género masculino para mantener su status y defender su posición.
Mientras el cazador-recolector se paseaba cargado únicamente con su lanza o su palo arrojadizo, su compañera le seguía llevando a cuestas su criatura, su cobijo, su reserva de alimentos y su palo de cavar. Ella recogía la leña y el agua y cocinaba los alimentos. La archiconocida “división del trabajo” entre los sexos consistía de hecho, en la asignación de tareas cotidianas a la mujer de manera que el hombre pudiera practicar sus aficiones: deporte, juegos, rituales, religión, arte. En algunas partes del mundo todavía se puede ver al campesino montado en su asno mientras su esposa camina a su lado. En el caso de que la mujer vaya en el asno, no hay duda, eso significa que el hombre ya se ha comprado el tractor y no necesita el animal. En cuanto se descubre una fuente de energía o cualquier otro tipo de capital capaz de alivianar la tarea, los hombres se apropian de ella.
Las mujeres son el sexo trabajador y esta desigualdad entre los sexos es una de las causas básicas de la pobreza ya que impide el acceso de cientos de millones de mujeres a la educación y la formación. Las niñas aprenden desde muy pequeñitas que su tiempo está destinado a trabajar. Las mujeres y niñas de muchas de las regiones más pobres del mundo están encerradas en un círculo de pobreza donde se casan muy jóvenes, en el que madres analfabetas crían hijas analfabetas que también se casan jóvenes para entrar en otro círculo de pobreza, analfabetismo, fecundidad elevada y mortalidad temprana. Y aquí tenemos un claro ejemplo de cómo el hombre va sumando capitales y engordando su status a costa del trabajo de la mujer y su permanencia en la ignorancia. Pero no hace falta remitirnos a lugares donde el nivel de pobreza eleva las tasas de mortandad; en la misma ciudad en la que vivimos, ¿cuántas veces en el ámbito familiar la promoción profesional que ha primado ha sido la del hombre y no la de la mujer?. ¿Cuántas mujeres están cobrando por el mismo trabajo menos salario que sus compañeros varones y a pesar de eso su contratación
es menor?. Algunos de las razones que argumentan los empleadores para defenderse de esta clara discriminación son las siguientes:
Por naturaleza, son las que necesitan más tiempo para tener hijos.
Son las que más tiempo invierten para cuidar a sus hijos.
Son las que más tiempo necesitan para cuidar a sus familiares.
Son las que más trabajo hacen en casa, limitando su flexibilidad en el trabajo.
Son las que más dispuestas están a interrumpir sus carreras por razones personales.
Argumentos claramente machistas. La discriminación y el abuso de la que es objeto la mujer por parte del hombre, no sólo les sirve a estos para relegarla a la casa, sino además utilizar esa misma agresión en su contra. Se ha condicionado a las mujeres para que piensen que el trabajo de los hombres es más duro y más estresante y el de ellas es casi ocio, lo cual no es cierto. Pero sería estupendo que nosotras lo creyéramos. Así tragaríamos más fácilmente con el otro trabajo, el doméstico. Trabajo que por cierto debería estar remunerado o en su defecto abolido y si no ocurre ninguna de las dos cosas es porque quienes se ocupan de él son precisamente las mujeres y no los hombres. Si no, ¿por qué será que la conciliación de la vida laboral y familiar es un asunto de mujeres?. Sencillamente porque los hombres no tiene nada que conciliar (ya tienen una mujer detrás que concilia y trabaja por ellos).
Las mujeres trabajadoras, es decir, la práctica mayoría, aprovechan en muchos casos los fines de semana (si no pueden pagar a alguien que lo haga por ellas, en cuyo caso será también una mujer) para ponerse al día con las tareas domésticas que les han quedado pendientes al cabo de una semana agotadora. Es imperativo que la mujer sea limpia y ordenada a pesar de que se considera normal que un hombre sea dejado y desaliñado.
Trabajas fuera de casa, trabajas en casa, nadie te lo reconoce y ojo con el qué dirán.
Por si fuera poco, tenemos voces tan lúcidas como la del sociólogo Jean-Claude Kaufman, profesor de la Sorbona que dice que el trabajo doméstico representa una experiencia profundamente sensual para las mujeres. (¡!!). Según él, la ejecución rítmica, repetitiva, mecánica de una tarea funciona como un anticipo del sexo y produce una acumulación de tensión placentera que luego se libera en las relaciones conyugales. Me pregunto si para él también funciona así, porque a este respecto no se pronuncia. No se sabe si porque después de probarlo vio que no le ocurría lo que a toda mujer, para las que, según él coger una fregona y sentir un éxtasis absoluto es todo uno o porque entre tanta abstracción, y tanta filosofada no ha fregado en su vida.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que no tienen silencio ni pueden tenerlo.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que tienen piernas que se han olvidado de caminar, como las alas de las gallinas que se han olvidado de volar.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que comen basura y pagan por ella como si fuera comida.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que tienen el derecho de respirar mierda, como si fuera aire, sin pagar nada por ella.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que no tienen más que la libertad de elegir entre uno y otro canal de televisión.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que viven dramas pasionales con las máquinas.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que son siempre muchos y están siempre solos.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que no saben que son pobres."
Eduardo Galeano
La desigualdad de género en el trabajo es un hecho constatado a lo largo de la historia. Además de realizar todo el trabajo de la reproducción humana, las mujeres también se han ocupado siempre de la mayor parte del trabajo necesario para la supervivencia. El c
alificativo de “cabeza de familia” y la mentira a que hace referencia es un invento del género masculino para mantener su status y defender su posición.
Mientras el cazador-recolector se paseaba cargado únicamente con su lanza o su palo arrojadizo, su compañera le seguía llevando a cuestas su criatura, su cobijo, su reserva de alimentos y su palo de cavar. Ella recogía la leña y el agua y cocinaba los alimentos. La archiconocida “división del trabajo” entre los sexos consistía de hecho, en la asignación de tareas cotidianas a la mujer de manera que el hombre pudiera practicar sus aficiones: deporte, juegos, rituales, religión, arte. En algunas partes del mundo todavía se puede ver al campesino montado en su asno mientras su esposa camina a su lado. En el caso de que la mujer vaya en el asno, no hay duda, eso significa que el hombre ya se ha comprado el tractor y no necesita el animal. En cuanto se descubre una fuente de energía o cualquier otro tipo de capital capaz de alivianar la tarea, los hombres se apropian de ella.
Las mujeres son el sexo trabajador y esta desigualdad entre los sexos es una de las causas básicas de la pobreza ya que impide el acceso de cientos de millones de mujeres a la educación y la formación. Las niñas aprenden desde muy pequeñitas que su tiempo está destinado a trabajar. Las mujeres y niñas de muchas de las regiones más pobres del mundo están encerradas en un círculo de pobreza donde se casan muy jóvenes, en el que madres analfabetas crían hijas analfabetas que también se casan jóvenes para entrar en otro círculo de pobreza, analfabetismo, fecundidad elevada y mortalidad temprana. Y aquí tenemos un claro ejemplo de cómo el hombre va sumando capitales y engordando su status a costa del trabajo de la mujer y su permanencia en la ignorancia. Pero no hace falta remitirnos a lugares donde el nivel de pobreza eleva las tasas de mortandad; en la misma ciudad en la que vivimos, ¿cuántas veces en el ámbito familiar la promoción profesional que ha primado ha sido la del hombre y no la de la mujer?. ¿Cuántas mujeres están cobrando por el mismo trabajo menos salario que sus compañeros varones y a pesar de eso su contratación
es menor?. Algunos de las razones que argumentan los empleadores para defenderse de esta clara discriminación son las siguientes:
Por naturaleza, son las que necesitan más tiempo para tener hijos.
Son las que más tiempo invierten para cuidar a sus hijos.
Son las que más tiempo necesitan para cuidar a sus familiares.
Son las que más trabajo hacen en casa, limitando su flexibilidad en el trabajo.
Son las que más dispuestas están a interrumpir sus carreras por razones personales.
Argumentos claramente machistas. La discriminación y el abuso de la que es objeto la mujer por parte del hombre, no sólo les sirve a estos para relegarla a la casa, sino además utilizar esa misma agresión en su contra. Se ha condicionado a las mujeres para que piensen que el trabajo de los hombres es más duro y más estresante y el de ellas es casi ocio, lo cual no es cierto. Pero sería estupendo que nosotras lo creyéramos. Así tragaríamos más fácilmente con el otro trabajo, el doméstico. Trabajo que por cierto debería estar remunerado o en su defecto abolido y si no ocurre ninguna de las dos cosas es porque quienes se ocupan de él son precisamente las mujeres y no los hombres. Si no, ¿por qué será que la conciliación de la vida laboral y familiar es un asunto de mujeres?. Sencillamente porque los hombres no tiene nada que conciliar (ya tienen una mujer detrás que concilia y trabaja por ellos).
Las mujeres trabajadoras, es decir, la práctica mayoría, aprovechan en muchos casos los fines de semana (si no pueden pagar a alguien que lo haga por ellas, en cuyo caso será también una mujer) para ponerse al día con las tareas domésticas que les han quedado pendientes al cabo de una semana agotadora. Es imperativo que la mujer sea limpia y ordenada a pesar de que se considera normal que un hombre sea dejado y desaliñado.
Trabajas fuera de casa, trabajas en casa, nadie te lo reconoce y ojo con el qué dirán.
Por si fuera poco, tenemos voces tan lúcidas como la del sociólogo Jean-Claude Kaufman, profesor de la Sorbona que dice que el trabajo doméstico representa una experiencia profundamente sensual para las mujeres. (¡!!). Según él, la ejecución rítmica, repetitiva, mecánica de una tarea funciona como un anticipo del sexo y produce una acumulación de tensión placentera que luego se libera en las relaciones conyugales. Me pregunto si para él también funciona así, porque a este respecto no se pronuncia. No se sabe si porque después de probarlo vio que no le ocurría lo que a toda mujer, para las que, según él coger una fregona y sentir un éxtasis absoluto es todo uno o porque entre tanta abstracción, y tanta filosofada no ha fregado en su vida.
HEGEMONIA I HÀBITUS
El control sobre el coneixement; la creació de mites o falses veritats com a base per perpetuar l’hegemonia capitalista.
A la capacitat del sistema per reproduir els valors establerts i perpetuar-se sense ser qüestionat l’anomenem hegemonia.
Les societats humanes patriarcals han buscat, des de el principi dels temps,
estratègies de dominació i de reproducció del seu poder per tal que aquest fos legítim per a la gran majoria de la població; si ens fixem en la nostra cultura judeocristiana un clar exemple de la por que ha tingut el patriarcat de perdre el seu poder ha estat la forma d’allunyar de l’esfera política o influent a la dona mitjançant el desprestigi i la estigmatització, i a hagut de crear fals mites per tal de fer efectiva el seu domini; Eva, culpable del dolor, de l’expulsió del paradís i de tots els mals de la humanitat i a la qual se li dona origen a partir d’una costella d’Adan (clar exemple de la destrucció cultural de la feminitat ja que certament aquesta és l’única capaç de generar vida i, es aquí, on l’home, encarnat en la figura d’Adan, la suplanta i s’apodera d’aquesta) fent així que amés, la dona hagi de donar gràcies al seu suposat creador. D’aquesta manera observem com l’església aconsegueix una sola veritat inqüestionable, una veritat que es sustenta per una fal•làcia que ningú s’atreveix a contradir per por a ser estigmatitzat o reprimit igualment. Així doncs, en aquest exemple veiem com el poder precisa d’uns mites per sustentar-se, de la creació de veritats absolutes per poder perpetuar-se i seguir exercint els seu control. Recollint le paraules de Goebels, ministre de propaganda de Hitler:
“-Digues una mentida mil vegades i es convertirà en veritat”.
Però, a hores d’ara, com aconsegueix el poder reproduir-se i legitimar la seva hegemonia? Per tal de resoldre aquesta pregunta haurem d’analitzar en base a quines mentides, o més aviat, sobre quines falses veritats, es sustenta el nostre model de producció:
Està clar que cap de nosaltres accediria a matar a un infant per desnutrició, o per un tret, o per deshidratació degut a la insalubritat de l’aigua o per l’VIH, i, és clar, cap de nosaltres compraria un mòbil, o un rentavaixelles, o un medicament a aquesta o un altre industria si sabéssim, del cert, que possibilita i demanden que això succeeixi, es clar; però el cert és que tot això succeeix ( 70.000 persones moren diàriament, només per fam, al món segon estudis de la FAO),
i fora del que els “mass media” i organismes oficials ens vulguin fer creure no es dona per que 
una tribu remota de l’Àfrica subsahariana broti en còlera i es dediqui a matar als seus infants, o per que la resta del món no occidentalitzat ( segons ells en vies de desenvolupament) encara no hagin arribat al grau de perfecció que aquí tenim, tot això es dona per que la nostra societat opulenta i el nostre grau de consumisme demanda que això existeixi per que, cóm poder comprar un televisor de rebaixes al increïble preu de 150€ si només el valor del transport ja és aquest? Dons reduint costos en la producció, generant beneficis en la industria armamentística, abocant a la fam permanent a milions de famílies...però bé, no em dedicaré aquí a fer un anàlisi sobre la deslocalització de la industria capitalista...el que si que vull dir és que si tothom fos conscient de que comprant el mòbil d’última generació estan propiciant que a hores d’ara hi hagi una guerra encoberta al Congo 
pel domini d’un dels mineral més necessaris per la producció d’aquests aparells electrònics, segurament no es compraria aquest i aniria a per una altre, però si sabés que tot el que compra, tot el que consumeix és possible per que algú a l’altre banda del planeta s’està morint (literalment) de fam...què faria? Deixaria de consumir?...està clar que si tothom deixés de consumir amb la compulsivitat que el mercat demanda aquest s’aniria a “pastar fang”, i això no interessa el més mínim; per tant es pot arribar a la conclusió que una de les coses que més interessa, per tal de perpetuar la seva hegemonia, al món capitalista (és a dir, a hores d’ara a la gran majoria del món) és la descontextualització de les realitats fent veure que aquestes no tenen relació les unes amb les altres i que no formen part, totes, d’un mateix marc neoliberal i que és l’absoluta ignorància de les condicions, en l’origen, que possibiliten aquesta opulència.
Cal aquest apunt per tal de demostrar (de manera molt breu) la necessitat del sistema capitalista neoliberal de mantenir la seva hegemonia mitjançant la perpetuïtat de la ignorància i, per tant, un dels focus més importants on centrar una pedagogia al servei de la humanitat és en donar un èmfasi especial al context global en que cada realitat es veu immersa per tal que, aquesta pedagogia, serveixi a la humanitat en el seu conjunt, i no només a la particularitat d’un conjunt humà. Així doncs observem, de nou, que l’educació que resulti d’aquesta pedagogia serà, en la seva essència, revolucionària ja que, com no pot ser d’altre manera, aquesta haurà de propiciar el interès de les persones pel coneixement global de la realitat per tal de poder influir i transformar les seves realitats particulars.
A principis del segle passat l’abundància d’Ateneus així com el valor que se li donà als projectes pedagògics que apostaven pel desenvolupament integral dels individus constaten la importància que tingué, per la societat en general i per les classes populars en particular, la necessitat del coneixement del món i la presa de consciència de la realitat existent com a única possibilitat per a la transformació d’aquesta. Així la cultura passà a un primer pla en l’ordre de les necessitats humanes. Els Ateneus i les biblioteques naixeren de la iniciativa pròpia de les classes populars al observar que és, la ignorància al que el clergat i la burgesia els tenien abocats, un dels mecanismes més potents que aquest disposaven per poder perpetuar el seu poder, dominant així, les esferes de la vida social i íntima, dels i les treballadores. És aquest un apunt per adonar-nos de com les necessitats de les classes populars han anat canviant al llarg del passat segle no sense deslligar-se de la voluntat dels aparells de control de crear noves necessitats supèrflues, com el consum, la imatge...que han ajudat a desfer la necessitat humana d’interferir en el medi en que les persones ens trobem.
Anem a fer ara un apunt sobre l’educació avui en dia,
Si observem que els models educatius occidentals no van encaminats a desenvolupar el coneixement integral sinó que, més aviat, van encaminats a l’especialització i domini absolut d’una de les parcialitats de la realitat podríem caure en el parany que el “Pla de Bolonya”
fa front a aquesta contradicció però, rés més lluny de la realitat ja que, la homogeneïtzació dels plans d’estudis amb voluntat generalista (tal com recalca el “Reial Decret” respecte el sistema de graus) respon, no a una preocupació de les administracions per la manca de subjectivitat o de participació activa de la població i en la necessitat de que aquesta sigui cada cop més conscient de la realitat en que li ha tocat viure sinó, més aviat, a la necessitat del mercat de flexibilitzar l’oferta de mà d’obra dins el món laboral. És cert que algú podria dir-me que això és tan sols una hipòtesi, però al cap i a la fi és una hipòtesi recolzada per l’estudi del marc socioeconòmic que acompanya aquestes reformes educatives (un nou marc per l’expansió neoliberal d’ençà la caiguda del Bloc Soviètic).
A la capacitat del sistema per reproduir els valors establerts i perpetuar-se sense ser qüestionat l’anomenem hegemonia.
Les societats humanes patriarcals han buscat, des de el principi dels temps,
estratègies de dominació i de reproducció del seu poder per tal que aquest fos legítim per a la gran majoria de la població; si ens fixem en la nostra cultura judeocristiana un clar exemple de la por que ha tingut el patriarcat de perdre el seu poder ha estat la forma d’allunyar de l’esfera política o influent a la dona mitjançant el desprestigi i la estigmatització, i a hagut de crear fals mites per tal de fer efectiva el seu domini; Eva, culpable del dolor, de l’expulsió del paradís i de tots els mals de la humanitat i a la qual se li dona origen a partir d’una costella d’Adan (clar exemple de la destrucció cultural de la feminitat ja que certament aquesta és l’única capaç de generar vida i, es aquí, on l’home, encarnat en la figura d’Adan, la suplanta i s’apodera d’aquesta) fent així que amés, la dona hagi de donar gràcies al seu suposat creador. D’aquesta manera observem com l’església aconsegueix una sola veritat inqüestionable, una veritat que es sustenta per una fal•làcia que ningú s’atreveix a contradir per por a ser estigmatitzat o reprimit igualment. Així doncs, en aquest exemple veiem com el poder precisa d’uns mites per sustentar-se, de la creació de veritats absolutes per poder perpetuar-se i seguir exercint els seu control. Recollint le paraules de Goebels, ministre de propaganda de Hitler:“-Digues una mentida mil vegades i es convertirà en veritat”.
Però, a hores d’ara, com aconsegueix el poder reproduir-se i legitimar la seva hegemonia? Per tal de resoldre aquesta pregunta haurem d’analitzar en base a quines mentides, o més aviat, sobre quines falses veritats, es sustenta el nostre model de producció:
Està clar que cap de nosaltres accediria a matar a un infant per desnutrició, o per un tret, o per deshidratació degut a la insalubritat de l’aigua o per l’VIH, i, és clar, cap de nosaltres compraria un mòbil, o un rentavaixelles, o un medicament a aquesta o un altre industria si sabéssim, del cert, que possibilita i demanden que això succeeixi, es clar; però el cert és que tot això succeeix ( 70.000 persones moren diàriament, només per fam, al món segon estudis de la FAO),
i fora del que els “mass media” i organismes oficials ens vulguin fer creure no es dona per que 
una tribu remota de l’Àfrica subsahariana broti en còlera i es dediqui a matar als seus infants, o per que la resta del món no occidentalitzat ( segons ells en vies de desenvolupament) encara no hagin arribat al grau de perfecció que aquí tenim, tot això es dona per que la nostra societat opulenta i el nostre grau de consumisme demanda que això existeixi per que, cóm poder comprar un televisor de rebaixes al increïble preu de 150€ si només el valor del transport ja és aquest? Dons reduint costos en la producció, generant beneficis en la industria armamentística, abocant a la fam permanent a milions de famílies...però bé, no em dedicaré aquí a fer un anàlisi sobre la deslocalització de la industria capitalista...el que si que vull dir és que si tothom fos conscient de que comprant el mòbil d’última generació estan propiciant que a hores d’ara hi hagi una guerra encoberta al Congo 
pel domini d’un dels mineral més necessaris per la producció d’aquests aparells electrònics, segurament no es compraria aquest i aniria a per una altre, però si sabés que tot el que compra, tot el que consumeix és possible per que algú a l’altre banda del planeta s’està morint (literalment) de fam...què faria? Deixaria de consumir?...està clar que si tothom deixés de consumir amb la compulsivitat que el mercat demanda aquest s’aniria a “pastar fang”, i això no interessa el més mínim; per tant es pot arribar a la conclusió que una de les coses que més interessa, per tal de perpetuar la seva hegemonia, al món capitalista (és a dir, a hores d’ara a la gran majoria del món) és la descontextualització de les realitats fent veure que aquestes no tenen relació les unes amb les altres i que no formen part, totes, d’un mateix marc neoliberal i que és l’absoluta ignorància de les condicions, en l’origen, que possibiliten aquesta opulència.Cal aquest apunt per tal de demostrar (de manera molt breu) la necessitat del sistema capitalista neoliberal de mantenir la seva hegemonia mitjançant la perpetuïtat de la ignorància i, per tant, un dels focus més importants on centrar una pedagogia al servei de la humanitat és en donar un èmfasi especial al context global en que cada realitat es veu immersa per tal que, aquesta pedagogia, serveixi a la humanitat en el seu conjunt, i no només a la particularitat d’un conjunt humà. Així doncs observem, de nou, que l’educació que resulti d’aquesta pedagogia serà, en la seva essència, revolucionària ja que, com no pot ser d’altre manera, aquesta haurà de propiciar el interès de les persones pel coneixement global de la realitat per tal de poder influir i transformar les seves realitats particulars.
A principis del segle passat l’abundància d’Ateneus així com el valor que se li donà als projectes pedagògics que apostaven pel desenvolupament integral dels individus constaten la importància que tingué, per la societat en general i per les classes populars en particular, la necessitat del coneixement del món i la presa de consciència de la realitat existent com a única possibilitat per a la transformació d’aquesta. Així la cultura passà a un primer pla en l’ordre de les necessitats humanes. Els Ateneus i les biblioteques naixeren de la iniciativa pròpia de les classes populars al observar que és, la ignorància al que el clergat i la burgesia els tenien abocats, un dels mecanismes més potents que aquest disposaven per poder perpetuar el seu poder, dominant així, les esferes de la vida social i íntima, dels i les treballadores. És aquest un apunt per adonar-nos de com les necessitats de les classes populars han anat canviant al llarg del passat segle no sense deslligar-se de la voluntat dels aparells de control de crear noves necessitats supèrflues, com el consum, la imatge...que han ajudat a desfer la necessitat humana d’interferir en el medi en que les persones ens trobem.
Anem a fer ara un apunt sobre l’educació avui en dia,
Si observem que els models educatius occidentals no van encaminats a desenvolupar el coneixement integral sinó que, més aviat, van encaminats a l’especialització i domini absolut d’una de les parcialitats de la realitat podríem caure en el parany que el “Pla de Bolonya”
fa front a aquesta contradicció però, rés més lluny de la realitat ja que, la homogeneïtzació dels plans d’estudis amb voluntat generalista (tal com recalca el “Reial Decret” respecte el sistema de graus) respon, no a una preocupació de les administracions per la manca de subjectivitat o de participació activa de la població i en la necessitat de que aquesta sigui cada cop més conscient de la realitat en que li ha tocat viure sinó, més aviat, a la necessitat del mercat de flexibilitzar l’oferta de mà d’obra dins el món laboral. És cert que algú podria dir-me que això és tan sols una hipòtesi, però al cap i a la fi és una hipòtesi recolzada per l’estudi del marc socioeconòmic que acompanya aquestes reformes educatives (un nou marc per l’expansió neoliberal d’ençà la caiguda del Bloc Soviètic).
SIGNIFICAT I SIGNIFICANT
El món està ple de lletres, d’objectes, de complements, de situacions..., de significants. Coses buides, sense valor i que exclusivament són aspectes o presències materials. Podríem parlar de la realitat física del món.
Nosaltres, però, decorem i ampliem les possibilitats d’aquests significants i els hi atorguem una funció, un sentiment, un significat. Nosaltres interpretem la realitat física a la nostra manera.
La realitat té moltes interpretacions, no es viuen les coses de la mateixa manera en tots els contextos. Tot té diferents cares i visions, però no estem acostumats a veure-ho així.
La interpretació de la realitat hauria de ser molt subjectiva i pròpia, doncs són les idees que un desenvolupa. Atorgar significats hauria de ser personal, cada persona sent la realitat de manera ben diferent. Però en el món que ens envolta no interessa que pensem i el fet és que els valors ja estan pactats abans de que qualsevol individu neixi, i el seu significat el controlen els quatre poderosos que planifiquen i juguen amb el món.
Durkheim parlaria de Contracte Social, i Geertz de cultura. Sigui com sigui són sistemes organitzats de símbols significatius que ens son externs i coactius.
És a dir, que a través de la significació que se li atorgui als símbols, els líders aconsegueixen controlar la nostra percepció de la realitat i com a conseqüència, el nostre comportament.
El conflicte està en no tenir llibertat per determinar el valor de les coses a nivell individual, i sobretot en la imposició d’una interpretació per sobre de les altres, ja sigui a través de la prohibició o de la unificació d’idees.
A un tros de tela negre, totalment inofensiu, se’l relaciona amb un grup de gent que comparteix ideals anarquistes. I no només se li atribueix aquesta simbologia política, sinó que quan en un context concret com pot ser una manifestació, apareix aquesta tela més o menys feble, es viuen un desencadenat d’accions determinades, que si la tela fos d’un altre color i tingues un altre valor. El més curiós és que segons ells la bandera negra és la no bandera, perquè el negre no és un color per si sol. En aquest cas s’han relacionat conceptes que ni ells mateixos s’atribueixen.
Les fronteres són simples línies traçades en un paper, però tenen molta importància i poden fer molt mal. Una línia d’un plànol va fer esclatar la Segona Guerra Mundial. Una línia cedeix les mines de fosfat a un país o a un altre. Una línia va cedir els territoris brasilers a la potència portuguesa i no pas la espanyola... Tot per un traç de tinta.
L’exemple de l’esvàstica il•lustra com un símbol que té una simbologia determinada en el lloc d’origen, desprès de ser apropiada pels nazis, el significat va canviar radicalment.
El control, que també es dóna a través dels medis de comunicació, aconsegueix que davant del conflicte més recent a Palestina, encara siguem capaços de creure’ns el que volen.
Davant de paraules perilloses, i més en períodes de crisis, que pot fer el poder? Impermeabilitzar a les persones o restar importància al significat que tenen. Pull & Bear, botiga que ven roba per adolescents, persones que estan en plena
investigació i formació personal, ofereixen els productes que podrien crear possibles individus radicals, socialment parlant (amb imatges de Los Ramones), per tal d’escampar la idea i fer-la tant extensa que perdi particularitat i força.
La botiga Natura, per exemple, durant la darrera campanya de Nadal, ha usat l’eslògan Christmas Revolution, desprestigiant i restant importància al significat de la paraula.
El control dels significats és una de les armes més fortes del planeta. Aprendre el significat que els poderosos volen és caure en les seves trampes i les seves mentides. Assumint significats, s’assumeixen també ordres, lleis, imposicions i, finalment, violència.
L’educació en teoria és l’espai destinat a l’aprenentatge individual i social, a l’autonomia i superació personal... Però en realitat és l’òrgan que es centra en transmetre els significats necessaris per a formar part de la societat que et rodeja. Des de petits, ja se’ns transmeten els valors de les coses des de la visió oportuna i no pas necessària. Se’ns forma per a esdevenir peces de engranatge dissenyat.
Per això és necessari fomentar una educació, que ensenyi els valors purs de les paraules i dels significants. Una educació que fomenti l’autonomia, el desenvolupament igualitari de les persones, la solidaritat, la responsabilitat, és a dir les bases humanes. Ens referim a la pedagogia llibertària (Paideia)
És important mantenir-se al marge del poder autoritari que ens manipula amb els seus valors i significats. És important que donem suport i participem a les propostes alternatives i humanes que apareixen.
Cal que ens fem nostre el món que ens pertany, i que donem els significats que més ens convenen, a nosaltres. Un món de i per a nosaltres.
Aquest mur que separa Israel i Palestina
Té la utilitat i el valor que realment necessita cada persona :
L’home vol jeure al sol i la nena una pissarra per escriure
I cal que ajudem a totes les persones a que s’apropiïn del món i s’alliberin. Per exemple ensenyant a tos les dues visions d’una mateixa cosa i donant a triar.
Nosaltres, però, decorem i ampliem les possibilitats d’aquests significants i els hi atorguem una funció, un sentiment, un significat. Nosaltres interpretem la realitat física a la nostra manera.
La realitat té moltes interpretacions, no es viuen les coses de la mateixa manera en tots els contextos. Tot té diferents cares i visions, però no estem acostumats a veure-ho així.
La interpretació de la realitat hauria de ser molt subjectiva i pròpia, doncs són les idees que un desenvolupa. Atorgar significats hauria de ser personal, cada persona sent la realitat de manera ben diferent. Però en el món que ens envolta no interessa que pensem i el fet és que els valors ja estan pactats abans de que qualsevol individu neixi, i el seu significat el controlen els quatre poderosos que planifiquen i juguen amb el món.
Durkheim parlaria de Contracte Social, i Geertz de cultura. Sigui com sigui són sistemes organitzats de símbols significatius que ens son externs i coactius.
És a dir, que a través de la significació que se li atorgui als símbols, els líders aconsegueixen controlar la nostra percepció de la realitat i com a conseqüència, el nostre comportament.
El conflicte està en no tenir llibertat per determinar el valor de les coses a nivell individual, i sobretot en la imposició d’una interpretació per sobre de les altres, ja sigui a través de la prohibició o de la unificació d’idees.
A un tros de tela negre, totalment inofensiu, se’l relaciona amb un grup de gent que comparteix ideals anarquistes. I no només se li atribueix aquesta simbologia política, sinó que quan en un context concret com pot ser una manifestació, apareix aquesta tela més o menys feble, es viuen un desencadenat d’accions determinades, que si la tela fos d’un altre color i tingues un altre valor. El més curiós és que segons ells la bandera negra és la no bandera, perquè el negre no és un color per si sol. En aquest cas s’han relacionat conceptes que ni ells mateixos s’atribueixen.
Les fronteres són simples línies traçades en un paper, però tenen molta importància i poden fer molt mal. Una línia d’un plànol va fer esclatar la Segona Guerra Mundial. Una línia cedeix les mines de fosfat a un país o a un altre. Una línia va cedir els territoris brasilers a la potència portuguesa i no pas la espanyola... Tot per un traç de tinta.
L’exemple de l’esvàstica il•lustra com un símbol que té una simbologia determinada en el lloc d’origen, desprès de ser apropiada pels nazis, el significat va canviar radicalment.
El control, que també es dóna a través dels medis de comunicació, aconsegueix que davant del conflicte més recent a Palestina, encara siguem capaços de creure’ns el que volen.
Davant de paraules perilloses, i més en períodes de crisis, que pot fer el poder? Impermeabilitzar a les persones o restar importància al significat que tenen. Pull & Bear, botiga que ven roba per adolescents, persones que estan en plena
investigació i formació personal, ofereixen els productes que podrien crear possibles individus radicals, socialment parlant (amb imatges de Los Ramones), per tal d’escampar la idea i fer-la tant extensa que perdi particularitat i força.
La botiga Natura, per exemple, durant la darrera campanya de Nadal, ha usat l’eslògan Christmas Revolution, desprestigiant i restant importància al significat de la paraula.
El control dels significats és una de les armes més fortes del planeta. Aprendre el significat que els poderosos volen és caure en les seves trampes i les seves mentides. Assumint significats, s’assumeixen també ordres, lleis, imposicions i, finalment, violència.
L’educació en teoria és l’espai destinat a l’aprenentatge individual i social, a l’autonomia i superació personal... Però en realitat és l’òrgan que es centra en transmetre els significats necessaris per a formar part de la societat que et rodeja. Des de petits, ja se’ns transmeten els valors de les coses des de la visió oportuna i no pas necessària. Se’ns forma per a esdevenir peces de engranatge dissenyat.
Per això és necessari fomentar una educació, que ensenyi els valors purs de les paraules i dels significants. Una educació que fomenti l’autonomia, el desenvolupament igualitari de les persones, la solidaritat, la responsabilitat, és a dir les bases humanes. Ens referim a la pedagogia llibertària (Paideia)
És important mantenir-se al marge del poder autoritari que ens manipula amb els seus valors i significats. És important que donem suport i participem a les propostes alternatives i humanes que apareixen.
Cal que ens fem nostre el món que ens pertany, i que donem els significats que més ens convenen, a nosaltres. Un món de i per a nosaltres.
Aquest mur que separa Israel i Palestina
Té la utilitat i el valor que realment necessita cada persona :
L’home vol jeure al sol i la nena una pissarra per escriure
I cal que ajudem a totes les persones a que s’apropiïn del món i s’alliberin. Per exemple ensenyant a tos les dues visions d’una mateixa cosa i donant a triar.
ALTERITAT
ALTERITAT
L'alteritat és allò que fa a unes persones diferents de la resta. Existeix alteritat perquè existeix la idea de normalitat; seguir unes pautes marcades per les cultures i societats existents. L'altre/a pot ser qualsevol, totes podem ser l'altra en un moment determinat. Sortir-se de la norma és trencar el Contracte Social, ja sigui saltar-se una o més lleis, ja sigui no seguir el rol que se t'assigna, no perpetuar els models clàssics; i això gairebé sempre és castigat. Els Estats creen institucions repressives per aillar, marginar, internar, deportar, amagar o anul.lar aquelles persones que, voluntàriament o no, segueixen un camí diferent (per necessitat, per pertànyer a una cultura diferent, per elecció conscient, desobediència o insubmissió). Molesten perquè indirectament questionen els pilars sobre els que es sustenta el sistema. Nosaltres hem volgut centrar-nos en 3 exemples (transgressió de gènere, enfermetat mental i autorrepressió). I donar-li la volta a la idea: totes som altres. També volem dedicar aquest treball a totes les insubmisses del planeta.
Començarem per explicar en què consisteix el nostre Contracte social i després il.lustrarem els exemples d'Alteritat
L'alteritat és allò que fa a unes persones diferents de la resta. Existeix alteritat perquè existeix la idea de normalitat; seguir unes pautes marcades per les cultures i societats existents. L'altre/a pot ser qualsevol, totes podem ser l'altra en un moment determinat. Sortir-se de la norma és trencar el Contracte Social, ja sigui saltar-se una o més lleis, ja sigui no seguir el rol que se t'assigna, no perpetuar els models clàssics; i això gairebé sempre és castigat. Els Estats creen institucions repressives per aillar, marginar, internar, deportar, amagar o anul.lar aquelles persones que, voluntàriament o no, segueixen un camí diferent (per necessitat, per pertànyer a una cultura diferent, per elecció conscient, desobediència o insubmissió). Molesten perquè indirectament questionen els pilars sobre els que es sustenta el sistema. Nosaltres hem volgut centrar-nos en 3 exemples (transgressió de gènere, enfermetat mental i autorrepressió). I donar-li la volta a la idea: totes som altres. També volem dedicar aquest treball a totes les insubmisses del planeta.
Començarem per explicar en què consisteix el nostre Contracte social i després il.lustrarem els exemples d'Alteritat
EL CONTRACTE SOCIAL AQUÍ I ARA
INTRODUCCIÓ A L'ESTUDI DE LA DIFERÈNCIA
L’antropologia ja no està únicament centrada en l’exòtic. L’altre es troba també dins de les nostres societats. I si ens basem en una concepció igualitària del món, nosaltres també som altres.
Nosaltres ens volem centrar en la nostra societat, que és la més propera i coneguda. En com es resol o es qüestiona la presencia de l’altre, com a persona diferent i que no segueix del tot les pautes socials. Ens basem doncs en una societat capitalista, liberal, que necessita un control i una submissió dels membres d’aquesta per tal de garantir la seva supervivència.
Dins la nostra societat l’altre és vist com una amenaça. Aquell que trenca les regles establertes o aquell que busca alternatives que suposen la sortida del sistema és perillós, per tant, cal marginar-lo. L’altre és considerat com la malaltia del sistema i se’l dibuixa com a una persona llunyana a les creences comunitàries i que està fora de la societat, i per tractar-lo se l’ha de corregir, és a dir, procurar la seva reinserció dins de la societat, sotmetre’l de nou a la societat[1]. Aquest retorn a la societat però, es trobarà més controlat a la vegada que més apartat i marginat. Ara si que s’esdevé un marginat o apartat de la societat, però no per opció personal sinó per imposició del mateix ordre establert.
Per il·lustrar una situació que faciliti la comprensió de tot això, podríem parlar dels suposats malalts mentals o els suposats delinqüents, com a persones dissidents, com a altres. El tracte que reben acaba 
sent una reclusió (presó) o un tancament a un centre específic (psiquiàtric), on en teoria se’ls prepara per a ser reinsertats, però la realitat és que se’ls manté allunyats i marginats de la societat.
Ens referim contínuament al terme allunyats perquè realment la societat, vista com una força central, alhora de tractar als altres els situa en plànol secundari, com a satèl·lits en òrbita que no tenen contacte amb els membres del centre potencial. Es dibuixa un esquema on trobem una realitat gran i sana, rodejada de moltes altres realitats més petites i marginades, sense relació.
La societat es defineix com a contracte social, com a pacte establert entre els membres de la mateixa per tal de garantir un ordre i una seguretat i poder defendre’s davant de possibles amenaces externes. Un acord pel qual els paràmetres de la cultura i del comportament dels m
embres queda predibuixat. Així, davant de qualsevol situació l’actuació ja està planificada. Rousseau[2] parla de que cada membre de la societat posa la seva persona i poder sota la direcció suprema de la voluntat general (societat) i com associació rep a cada membre com a part d’una totalitat. Afegeix que violar el pacte (ser diferent, sortir-se o ser altre) suposa recobrar la llibertat natural però quedar fora de la relació associativa.
S’estableix una jerarquia entre els membres que serveix per a mantenir les desigualtats socials i de propietat i la dominació entre ells i sobre ells. Atribuint certes propietats a determinats membres, es cedeixen també drets sobre altres objectes i persones, indirectament transmeten també poder sobre la resta. Mantenint la dominació es perpetuen les desigualtats que mantenen l’ordre, però alhora afavoreixen les contradiccions que desperten i mobilitzen als altres. L’ordre social s’imposa amb la por i la repressió.
Es determinen uns rols de comportaments vinculats a la posició individual, i al genere i sexe pertinent. Per tant segons el perfil, la manera d’actuar es produirà amb unes pautes determinades. Es dóna una classificació de les persones i de les situacions que facilita una orientació dins de la societat, que ajuda a no sortir-se.
Indirectament la societat es beneficia de l’autorepressió que els propis membres porten a terme per por a ser exclosos. També del propi comportament dels participants convençuts del bon paper del contracte social, que ajuden a mantenir l’ordre denunciant o apagant qualsevol possible desordre.
El contracte social és el mecanisme que sotmet als seus membres sota els seus beneficis, per a participar-hi s’ha de seguir aquestes pautes de comportament, control i jerarquia. No seguir-ho comporta veure’s marginat i allunyat de la societat central, i ser tractat patològicament.
A vegades la societat permet trencar les regles establertes. Son escassos els moments de llibertat (festa de carnestoltes o estat d’embriaguesa) on els membres sotmesos poden experimentar allò que sempre han desitjat i que no se’ls ha consentit mai.
[1] Paolo Freire parla de l’altre com a “casos individuales, meros marginalizados, que discrepan de la fisonomía general de la sociedad. Esta es buena, organizada y justa. Los oprimidos (els altres) son la patología de las sociedades sanas, que precisan por esto mismo ajustarlos a ella, transformando sus mentalidades de hombres ineptos y perezosos. (...) La solución para ellos seria la de que fuesen integrados, incorporados a la sociedad...
Pedagogia del oprimido, Ed. Siglo XXI, 19a edició, p.75.
[2] Jean-Jaques Rousseau (1762): El contracte social.
TRANSGREDIR EL GÈNERE
Trencar el rol d'home/dona que se'ns assigna en el contracte social no escrit és transgressió, i com a tal es castiga. En segons quins paisos amb la mort, en segons quins altres amb la burla, la marginació, l'estigmatització. Parlem, com no, d'alteritat. Si seguim la norma, no serem considerades "altres", però si no la trenquem, estem acceptant una altra manera d'esclavitut. Malgrat que els diferents governs "democràtics" occidentals pressumeixen d'estar "avançats" en aquest sentit promovent la igualtat en els salaris, parlant de la doble jornada laboral de les dones(com si ja pel fet de parlar-ne canviés alguna cosa), ens trobem que en l'ara i aquí, els canvis reals no són més
que paraules. Les dones segueixen tenint assignat el paper de la reproducció, del manteniment de la llar, de la pasivitat,etc i els homes el de durs, insensibles i actius treballadors. Les dones ja fa temps que han entrat en el món del treball, però segueix éssent molt difícil veure una dona electricista, paleta o mecànica. Els homes ja s'ocupen més de la llar, però segueix éssent extrany veure'ls fent les feines domèstiques.Fora del món laboral, també trobem divisions. Per exemple en els esports, en la política, fins i tot en els Moviments Socials (Un llibre que parla del tema: Estado de Wonder Bra, de Barbara Biglia). No podem negar que, malgrat que el patriarcat afecta a totes les persones, les
dones sempre s'han endut la pitjor part. L'opressor en la majoria dels casos ha estat home i l'oprimida, la dona. Sabem que n'hi han excepcions, però el número d'aquestes parla per sí sol. Es inquestionable si posem com exemple el pitjor dels efectes de dita opressio: les dones mortes a mans d'homes en els nostres paissos tan desenvolupats i no-masclistes. Aqui afegim un curt sobre el tema.I aquí un altre:
http://es.youtube.com/watch?v=GcRY4YQNvQg
A nivell d'opció sexual, com ens sentim, a qui estimem i com ho fem, també se'ns tracta de controlar. Gais, lesbianes, transexuals, intersexuals i totes maneres d'entendre la sexualitat i el gènere que no siguin la de l'heteropatriarcat, son mal vistes. Moltes persones que no es senten identificades amb l'opció convencional tenen problemes per trobar treball o per expressar-se lliurement. Alguns governs han legalitzat el matrimoni homosexual. Això es considera un avenç en molts aspectes, de reconeixement de drets... però anant una mica més enllà, el matrimoni és una institució rebutjada històricament per les diferents lluites
alliberadores. La idea de matrimoni i de família tradicional ha estat sempre provocadora de patiments. El feminisme ha treballat molt aquest tema al llarg dels anys (trencar amb les representacions i rols de la família clàssica heterosexual, demanar avortament lliure i gratuit). Ara sorgeixen corrents noves, com la teoria queer, compartida per corrents postfeministes, tot i que no compartida per alguns feminismes de la diferència. Queer és un concepte, una idea i una lluita al mateix temps que apareix als Estats Units com a resposta al caire que havia pres el moviment homosexual els anys 90 (es centrava en homes gais, blancs, sans i de classe mitja...). Es considera que el sexe i el gènere són construits, i que no ens podem limitar a dividir-nos en homes-dones, heterosexuals-h
omosexuals, sino que hi ha un munt d'expressions de la diversitat sexual. El pensament queer es crea i reflexiona a partir de lectures de Monique Witting i Michel Foucault. Judith Buttler és una de les pensadores feministes actuals imprescindibles. Tot just Beatriz Preciado ha tret un llibre, el Testo-Yonqui, que és fruit d'un estudi que ha fet la mateixa autora amb el seu propi cos prenent testosterona per visibilitzar la complexitat sexual i demostrar que no es poden polaritzar dos opcions i prou. Presenta allò masculi/femení com conceptes biopolítics, i critica l'estetica de la sexualitat. En la seva pàgina apareixen enllaços queer a tenir en compte. Afegim aquí un video d'una acció per reivindicar el dret al propi cos.
La enfermedad mental, un slogan para el control.
La enfermedad mental, un slogan para el control.
La teoría de la enfermedad mental es científicamente imprecisa y su estadio esta aún por definirse. La psiquiatría como institución represora es incompatible con los principios de una sociedad libre. Al negar la validez científica de la teoría de la enfermedad no se esta negando la realidad de las enfermedades neurológicas, la locura, el crimen, el consumo de drogas y los conflictos sociales.
El concepto de enfermedad mental tuvo su utilidad histórica pero es, en la actualidad, científica y médicamente anticuado, y moral y políticamente dañino por varias razones.
Thomas Szasz, médico psiquiatra, publicó en 1961 “El mito de la enfermedad mental”, que inició un debate mundial sobre los denominados trastornos mentales.
Las ideas de Szasz junto a las de otros psiquiatras, dieron lugar a la corriente que se ha llamado antipsiquiatría, la cual se define como “Movimiento crítico que cuestiona las prácticas tradicionales y la noción de enfermedad mental sobre la cual se apoya desde mediados del siglo XIX”. Defiende el origen fundamentalmente social de enfermedad mental y se apoya en los siguientes puntos:
. La psiquiatría tradicional ha sido la culpable, a través de su doctrina y de sus actuaciones prácticas, de la perpetuación de un estado de represión ante el paciente psíquico.
. Consecuentemente, hay un rechazo hacia toda la estructura que sustenta y se deriva de la psiquiatría tradicional: clasificaciones psiquiátricas, terapéuticas ortodoxas (biologistas, conductistas, psicoanalíticas), fenomenología clínica, hospitales psiquiátricos, etc...
. La solución se enfoca a través del compromiso y praxis política que corre en paralelo al desmantelamiento de la psiquiatría tradicional.
En “El mito de la enfermedad mental”, Sasz defiende que la mente no es un órgano anatómico como el intestino o los pulmones y que por ello no se puede hablar de enfermedad mental salvo en un sentido figurado. La etiqueta de “enfermo mental” y su particular diagnóstico se aplica a personas cuyo comportamiento molesta u ofende a la sociedad. Una vez clasificado el enfermo, ya puede ser hospitalizado o tratado; hospitalización o tratamiento siempre con el objetivo de “curar” al “enfermo”. Este se recupera una vez que su comportamiento vire en la dirección que marca la sociedad.
De esta forma, las intervenciones psiquiátricas tendrían que ser definidas por voluntarias e involuntarias. En las primeras, la persona interesada, ante la conciencia de su propia imposibilidad, busca la ayuda de un profesional. La persona decide y se beneficia de la intervención psiquiátrica. En el segundo tipo de intervención, la persona no decide, es la sociedad quien evalúa la situación e impone la intervención. El individuo no es beneficiario sino víctima, siendo la sociedad quien saca provecho. La psiquiatría involuntaria en incompatible con los principios de de una sociedad libre.
En otro de sus libros: “La fabricación de la locura: Estudio comparado de la Inquisición y el Movimiento de la Salud Mental”, Szasz defiende que ante el declive de la cosmovisión teológica y del poder del Estado Teocrático (unión Estado y Religión) y el advenimiento con los nuevos avances e ideologías de una cosmovisión científica y del poder del Estado Terapéutico (unión Estado y Ciencia), el mito del pecado fue sustituido por el mito de enfermedad mental, continuando así con la caza de brujas y sustituyendo a los herejes por enfermos mentales.
L'autorepressió, el paradigma del contracte social.
D'ençà que al 1789, durant la revolució francesa apareix el concepte de ciutadanisme vinculat a a la subjectivitat de l'individu i a la necessitat de participació activa per el bon funcionament de la societat en construcció, aquest concepte s'ha anat deslligant de la seva essència i ha anat derivant en una objectivització de l'ésser, objectivització que tractem com a base de la pèrdua de la individualitat en pos de l'individualisme, es a dir, la subjectivitat en pos del subjectivisme; paradigma en el que es recolça la societat post-moderna.
La pèrdua de la subjectivitat, i la castració de l'essència transformadora humana, arriben com a resultat d'un llarg procés basat en la progressiva pèrdua de control sobre les nostres vides i sobre la nostra responsabilitat com a éssers socials; arriben en el fet de dipositar la nostra confiança en l'Administració i en els aparells coartius de l'Estat, augurant una estabilitat i una calma que aquest mateix s'encarrega de reproduir com a única alternativa al caos.
Cóm és que l'ésser humà perd la capacitat de confiar en si mateix i de autoorganitzar-se i accepta les figures de poder jerarquitzades com a única forma d'organització social?
Vivím en una societat que ha perdut la seva identitat individual al preu de crear una identitat colectiva, amb això vull dir que, en aquesta societat, es dona més importància a allò que ens uneix que a allò que ens diferencia, i que aquesta diferència pot ésser castrada de manera voluntària a fí de no sortir de la norma i no semblar un extrany; millor qu
e ser l'"altre" és ser part de un nos-"altres".
e ser l'"altre" és ser part de un nos-"altres".El civisme i la pérdua de la subjectivitat.
La manca de responsabilitat en la transformació del medi en que ens desenvolupem, degut a l'alienació en la majoria de les esferes de la nostre vida, ens porten a reconeixer i a enfatitzar en les eines de control i a sentir-nos part integrant d'aquestes en el moment que l'Estat ens dona la oportunitat de participar d'elles. "Civisme al metro", "NO fumis a les andanes", "No pixis al carrer", "No lluitis", "No parlis", "No contestis"...maneres com l'Estat ens convenç de la necessitat de despertar al policia que portem dins i nosaltres ens sentim orgullosos de que aquest Estat ens tingui en compte i ens faci partíceps de la seva organització. Insubmissos i insubmisses a aquesta imposició són considerades DELINQÜENTS, per als quals també hi ha preparat un càstig.
Imatges d'una manifestació contra les Ordenances del civisme
" aprendí a correr, más tarde aprendí a volar, desde entonces no tolero que nadie me empuje para adelantarme. "
-Así habló Zaratrustha-
Fredherich Nitsche
LA ZANJA
La verdad, no sé. el olor de la tierra mojada me acompañó desde que tengo uso de razón. no tengo idea si apareció de repente. si yo lo creé. si había existido siempre. la verdad, no sé. el caso es que para mi siempre estuvo allí. aquella muralla arenosa cubría los costados del camino por el cual andábamos. recuerdo que antes era más pequeña, aunque también yo lo era. recuerdo también todo aquel tumulto. toda aquella gente, yo entre ellos, apretada, que con su paso a rastras, rítmico y cada vez más pesado desgastaba el camino, y de a poco, tornaban éste más oscuro y profundo. cosas de la erosión que contribuían a acrecentar cada vez más el surco por el que andábamos . así que aquella muralla no era tal, sino que se trataba en realidad de una tremenda zanja. a veces me pregunté qué se escondía allá arriba. no pasaba de una mirada fugaz hacia el cielo pues si me hubiese detenido, cómo ya me había pasado con anterioridad, la muchedumbre me hubiese atropellado a empujones. no creo que hubiera malicia. ya se sabe. tal vez una reacción en cadena. -Vamos avancen. uno empuja a otro porque el de atrás le empujó y que a su vez fue empujado por el de más allá. no les echo nada en cara. nadie me obligaba a seguir mi camino. nadie me prohibía salirme de él. entonces, porqué seguía. o hacia dónde me dirigía. encima de la ladera la incertidumbre me acechaba por igual. aún así algo me hacia pensar que lo que había allá arriba era mejor que esto. anduve un tiempo compadeciéndome de estos pobres ilusos que me acompañaban en el trayecto. a veces en voz alta. buscaba un poco de complicidad. tal vez alguien que me acompañara allá arriba. algunos llegaron a odiarme. sabia que necesitaba tiempo para meditar que hacer. pero tiempo era todo lo que me faltaba. a medida que abanzábamos, el surco se hacia más profundo y más angosto y sus paredes más difíciles de ser escaladas. pararme y obstaculizar el tráfico del gentío habría sido una mala idea. a esta altura la gente parecía decidida a llegar cuanto antes y cómo fuese a no se sabe bien bien dónde y abasallar, sin importar cómo, con todo lo que se interpusiera en su camino. en esos días relenticé el paso a causa de mis dubitativas y vi alejarse a compañeros que me habían acompañado durante todo el camino. debía ser rápido si quería salir de allí. eso estaba claro. así que me decidí por unos bloques que se veían en la ladera de la izquierda y por los cuales, reptando, podría conseguir llegar a la cima de la muralla. y así fué. escalando ante la mirada atónita, a veces casi indiferente del gentío fui avanzando, no sin realizar un esfuerzo casi inhumano que a veces me invitaba a desistir. mis compañeros de camino se iban alejando de a poco. sabía que ya, a estas horas, los había perdido para siempre. me entró pánico en medio de la muralla. qué hacía? que extraño impulso me había llevado allí, a hacer lo que estaba haciendo? y si estaba equivocado? y si allí encima tan solo descubría que había perdido un tiempo valiosísimo tan sólo por hacer caso a mis pueriles fantasías? tal vez aún no era demasiado tarde? tal vez había aún marcha atrás? al fin y al cabo en aquella zanja no se estaba tan mal. y yo colgado, con las manos ensangrentadas ya no me atrevía a criticar la postura cómoda de aquellos que seguían el camino marcado. no estaba yo ahora en una situación mucho peor que la de ellos? ahora quería ser uno de ellos. no haber abandonado jamás el camino. entonces, qué buscaba allá arriba? qué estaba haciendo con mi vida? mil preguntas me atormentaBan y mermaban mis fuerzas para seguir hacia arriba. cosa que ayudaba a acrecentar mis dudas sobre conseguir mi objetivo. realmente debía ir allá arriba? no sé bien bien qué fue lo que me impulsó a seguir. tal vez aquella sensación que jamás había tenido. o más bien dicho, aquel conjunto de sensaciones que esta vez llenaban mi cuerpo. el miedo. el dolor. la curiosidad. la inseguridad. sensaciones que hoy descubría en mi. cuando estaba allá abajo me sabía protegido. nada me iba a pasar. nada. ni bueno ni malo. nada. estaba protegido por todos aquellos que cómo yo seguíamos el camino marcado por nosotros mismos. me sentía cómplice. acogido. igual. pero ahora. ahora me sentía diferente. nadie marcaba mi camino. nadie me podía aconsejar. nadie me diría donde debería pisar. me sentía vivo. algo que jamás antes había experimentado y que me proyectaba mucho más allá de mi propio cuerpo. yo estaba en todo lo que me rodeaba. yo era aquella ladera. yo era aquél nuevo camino. no voy a decir que cuando llegué al labio superior que me separaba del abismo y se me descubrió qué se escondía allá arriba la imagen fuera paradisiaca. no era el Edén que había soñado. la verdad, no creo que la imagen fuera mucho mejor que la que se describía en el horizonte del camino zanjado. pero me decidí a caminar, no lo voy a negar, un tanto frustrado.a pasado tiempo ya. y aunque al principio pensé en correr e ir a buscar a los compañeros que abandoné en el camino ( ahora no tenía gente delante y podía correr ) desistí al darme cuenta precisamente de eso. ahora podía correr. podía parar. podía detenerme y meditar hacia dónde dirigirme, y lo más importante, preguntarme si realmente debía dirigirme hacia algún destino...
-Así habló Zaratrustha-
Fredherich Nitsche
LA ZANJA
La verdad, no sé. el olor de la tierra mojada me acompañó desde que tengo uso de razón. no tengo idea si apareció de repente. si yo lo creé. si había existido siempre. la verdad, no sé. el caso es que para mi siempre estuvo allí. aquella muralla arenosa cubría los costados del camino por el cual andábamos. recuerdo que antes era más pequeña, aunque también yo lo era. recuerdo también todo aquel tumulto. toda aquella gente, yo entre ellos, apretada, que con su paso a rastras, rítmico y cada vez más pesado desgastaba el camino, y de a poco, tornaban éste más oscuro y profundo. cosas de la erosión que contribuían a acrecentar cada vez más el surco por el que andábamos . así que aquella muralla no era tal, sino que se trataba en realidad de una tremenda zanja. a veces me pregunté qué se escondía allá arriba. no pasaba de una mirada fugaz hacia el cielo pues si me hubiese detenido, cómo ya me había pasado con anterioridad, la muchedumbre me hubiese atropellado a empujones. no creo que hubiera malicia. ya se sabe. tal vez una reacción en cadena. -Vamos avancen. uno empuja a otro porque el de atrás le empujó y que a su vez fue empujado por el de más allá. no les echo nada en cara. nadie me obligaba a seguir mi camino. nadie me prohibía salirme de él. entonces, porqué seguía. o hacia dónde me dirigía. encima de la ladera la incertidumbre me acechaba por igual. aún así algo me hacia pensar que lo que había allá arriba era mejor que esto. anduve un tiempo compadeciéndome de estos pobres ilusos que me acompañaban en el trayecto. a veces en voz alta. buscaba un poco de complicidad. tal vez alguien que me acompañara allá arriba. algunos llegaron a odiarme. sabia que necesitaba tiempo para meditar que hacer. pero tiempo era todo lo que me faltaba. a medida que abanzábamos, el surco se hacia más profundo y más angosto y sus paredes más difíciles de ser escaladas. pararme y obstaculizar el tráfico del gentío habría sido una mala idea. a esta altura la gente parecía decidida a llegar cuanto antes y cómo fuese a no se sabe bien bien dónde y abasallar, sin importar cómo, con todo lo que se interpusiera en su camino. en esos días relenticé el paso a causa de mis dubitativas y vi alejarse a compañeros que me habían acompañado durante todo el camino. debía ser rápido si quería salir de allí. eso estaba claro. así que me decidí por unos bloques que se veían en la ladera de la izquierda y por los cuales, reptando, podría conseguir llegar a la cima de la muralla. y así fué. escalando ante la mirada atónita, a veces casi indiferente del gentío fui avanzando, no sin realizar un esfuerzo casi inhumano que a veces me invitaba a desistir. mis compañeros de camino se iban alejando de a poco. sabía que ya, a estas horas, los había perdido para siempre. me entró pánico en medio de la muralla. qué hacía? que extraño impulso me había llevado allí, a hacer lo que estaba haciendo? y si estaba equivocado? y si allí encima tan solo descubría que había perdido un tiempo valiosísimo tan sólo por hacer caso a mis pueriles fantasías? tal vez aún no era demasiado tarde? tal vez había aún marcha atrás? al fin y al cabo en aquella zanja no se estaba tan mal. y yo colgado, con las manos ensangrentadas ya no me atrevía a criticar la postura cómoda de aquellos que seguían el camino marcado. no estaba yo ahora en una situación mucho peor que la de ellos? ahora quería ser uno de ellos. no haber abandonado jamás el camino. entonces, qué buscaba allá arriba? qué estaba haciendo con mi vida? mil preguntas me atormentaBan y mermaban mis fuerzas para seguir hacia arriba. cosa que ayudaba a acrecentar mis dudas sobre conseguir mi objetivo. realmente debía ir allá arriba? no sé bien bien qué fue lo que me impulsó a seguir. tal vez aquella sensación que jamás había tenido. o más bien dicho, aquel conjunto de sensaciones que esta vez llenaban mi cuerpo. el miedo. el dolor. la curiosidad. la inseguridad. sensaciones que hoy descubría en mi. cuando estaba allá abajo me sabía protegido. nada me iba a pasar. nada. ni bueno ni malo. nada. estaba protegido por todos aquellos que cómo yo seguíamos el camino marcado por nosotros mismos. me sentía cómplice. acogido. igual. pero ahora. ahora me sentía diferente. nadie marcaba mi camino. nadie me podía aconsejar. nadie me diría donde debería pisar. me sentía vivo. algo que jamás antes había experimentado y que me proyectaba mucho más allá de mi propio cuerpo. yo estaba en todo lo que me rodeaba. yo era aquella ladera. yo era aquél nuevo camino. no voy a decir que cuando llegué al labio superior que me separaba del abismo y se me descubrió qué se escondía allá arriba la imagen fuera paradisiaca. no era el Edén que había soñado. la verdad, no creo que la imagen fuera mucho mejor que la que se describía en el horizonte del camino zanjado. pero me decidí a caminar, no lo voy a negar, un tanto frustrado.a pasado tiempo ya. y aunque al principio pensé en correr e ir a buscar a los compañeros que abandoné en el camino ( ahora no tenía gente delante y podía correr ) desistí al darme cuenta precisamente de eso. ahora podía correr. podía parar. podía detenerme y meditar hacia dónde dirigirme, y lo más importante, preguntarme si realmente debía dirigirme hacia algún destino...
video Focault
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
