A la capacitat del sistema per reproduir els valors establerts i perpetuar-se sense ser qüestionat l’anomenem hegemonia.
Les societats humanes patriarcals han buscat, des de el principi dels temps,
estratègies de dominació i de reproducció del seu poder per tal que aquest fos legítim per a la gran majoria de la població; si ens fixem en la nostra cultura judeocristiana un clar exemple de la por que ha tingut el patriarcat de perdre el seu poder ha estat la forma d’allunyar de l’esfera política o influent a la dona mitjançant el desprestigi i la estigmatització, i a hagut de crear fals mites per tal de fer efectiva el seu domini; Eva, culpable del dolor, de l’expulsió del paradís i de tots els mals de la humanitat i a la qual se li dona origen a partir d’una costella d’Adan (clar exemple de la destrucció cultural de la feminitat ja que certament aquesta és l’única capaç de generar vida i, es aquí, on l’home, encarnat en la figura d’Adan, la suplanta i s’apodera d’aquesta) fent així que amés, la dona hagi de donar gràcies al seu suposat creador. D’aquesta manera observem com l’església aconsegueix una sola veritat inqüestionable, una veritat que es sustenta per una fal•làcia que ningú s’atreveix a contradir per por a ser estigmatitzat o reprimit igualment. Així doncs, en aquest exemple veiem com el poder precisa d’uns mites per sustentar-se, de la creació de veritats absolutes per poder perpetuar-se i seguir exercint els seu control. Recollint le paraules de Goebels, ministre de propaganda de Hitler:“-Digues una mentida mil vegades i es convertirà en veritat”.
Però, a hores d’ara, com aconsegueix el poder reproduir-se i legitimar la seva hegemonia? Per tal de resoldre aquesta pregunta haurem d’analitzar en base a quines mentides, o més aviat, sobre quines falses veritats, es sustenta el nostre model de producció:
Està clar que cap de nosaltres accediria a matar a un infant per desnutrició, o per un tret, o per deshidratació degut a la insalubritat de l’aigua o per l’VIH, i, és clar, cap de nosaltres compraria un mòbil, o un rentavaixelles, o un medicament a aquesta o un altre industria si sabéssim, del cert, que possibilita i demanden que això succeeixi, es clar; però el cert és que tot això succeeix ( 70.000 persones moren diàriament, només per fam, al món segon estudis de la FAO),
i fora del que els “mass media” i organismes oficials ens vulguin fer creure no es dona per que 
una tribu remota de l’Àfrica subsahariana broti en còlera i es dediqui a matar als seus infants, o per que la resta del món no occidentalitzat ( segons ells en vies de desenvolupament) encara no hagin arribat al grau de perfecció que aquí tenim, tot això es dona per que la nostra societat opulenta i el nostre grau de consumisme demanda que això existeixi per que, cóm poder comprar un televisor de rebaixes al increïble preu de 150€ si només el valor del transport ja és aquest? Dons reduint costos en la producció, generant beneficis en la industria armamentística, abocant a la fam permanent a milions de famílies...però bé, no em dedicaré aquí a fer un anàlisi sobre la deslocalització de la industria capitalista...el que si que vull dir és que si tothom fos conscient de que comprant el mòbil d’última generació estan propiciant que a hores d’ara hi hagi una guerra encoberta al Congo 
pel domini d’un dels mineral més necessaris per la producció d’aquests aparells electrònics, segurament no es compraria aquest i aniria a per una altre, però si sabés que tot el que compra, tot el que consumeix és possible per que algú a l’altre banda del planeta s’està morint (literalment) de fam...què faria? Deixaria de consumir?...està clar que si tothom deixés de consumir amb la compulsivitat que el mercat demanda aquest s’aniria a “pastar fang”, i això no interessa el més mínim; per tant es pot arribar a la conclusió que una de les coses que més interessa, per tal de perpetuar la seva hegemonia, al món capitalista (és a dir, a hores d’ara a la gran majoria del món) és la descontextualització de les realitats fent veure que aquestes no tenen relació les unes amb les altres i que no formen part, totes, d’un mateix marc neoliberal i que és l’absoluta ignorància de les condicions, en l’origen, que possibiliten aquesta opulència.Cal aquest apunt per tal de demostrar (de manera molt breu) la necessitat del sistema capitalista neoliberal de mantenir la seva hegemonia mitjançant la perpetuïtat de la ignorància i, per tant, un dels focus més importants on centrar una pedagogia al servei de la humanitat és en donar un èmfasi especial al context global en que cada realitat es veu immersa per tal que, aquesta pedagogia, serveixi a la humanitat en el seu conjunt, i no només a la particularitat d’un conjunt humà. Així doncs observem, de nou, que l’educació que resulti d’aquesta pedagogia serà, en la seva essència, revolucionària ja que, com no pot ser d’altre manera, aquesta haurà de propiciar el interès de les persones pel coneixement global de la realitat per tal de poder influir i transformar les seves realitats particulars.
A principis del segle passat l’abundància d’Ateneus així com el valor que se li donà als projectes pedagògics que apostaven pel desenvolupament integral dels individus constaten la importància que tingué, per la societat en general i per les classes populars en particular, la necessitat del coneixement del món i la presa de consciència de la realitat existent com a única possibilitat per a la transformació d’aquesta. Així la cultura passà a un primer pla en l’ordre de les necessitats humanes. Els Ateneus i les biblioteques naixeren de la iniciativa pròpia de les classes populars al observar que és, la ignorància al que el clergat i la burgesia els tenien abocats, un dels mecanismes més potents que aquest disposaven per poder perpetuar el seu poder, dominant així, les esferes de la vida social i íntima, dels i les treballadores. És aquest un apunt per adonar-nos de com les necessitats de les classes populars han anat canviant al llarg del passat segle no sense deslligar-se de la voluntat dels aparells de control de crear noves necessitats supèrflues, com el consum, la imatge...que han ajudat a desfer la necessitat humana d’interferir en el medi en que les persones ens trobem.
Anem a fer ara un apunt sobre l’educació avui en dia,
Si observem que els models educatius occidentals no van encaminats a desenvolupar el coneixement integral sinó que, més aviat, van encaminats a l’especialització i domini absolut d’una de les parcialitats de la realitat podríem caure en el parany que el “Pla de Bolonya”
fa front a aquesta contradicció però, rés més lluny de la realitat ja que, la homogeneïtzació dels plans d’estudis amb voluntat generalista (tal com recalca el “Reial Decret” respecte el sistema de graus) respon, no a una preocupació de les administracions per la manca de subjectivitat o de participació activa de la població i en la necessitat de que aquesta sigui cada cop més conscient de la realitat en que li ha tocat viure sinó, més aviat, a la necessitat del mercat de flexibilitzar l’oferta de mà d’obra dins el món laboral. És cert que algú podria dir-me que això és tan sols una hipòtesi, però al cap i a la fi és una hipòtesi recolzada per l’estudi del marc socioeconòmic que acompanya aquestes reformes educatives (un nou marc per l’expansió neoliberal d’ençà la caiguda del Bloc Soviètic).
